Patrimoni Arqueològic talla curt

Les Marques. Foto: Oscar de Castro (Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya)

Imagina sisplau que la sort, aliada amb un sol mig enfonsat en l’horitzó, et surt a l’encontre en unes serres situades a l’est del Ter, a cavall de les comarques d’Osona i el Ripollès, quan t’has aturat al capdamunt d’un turonet boscós, just al costat d’un aflorament de roques arenoses, parcialment cobertes per terra i brolla.

La llum tangencial i canviant del sol ponent, adés color de mel, adés rogenca, a més d’acolorir el ventre d’uns quants núvols alts i mitjans ressalta certs relleus en la cara planera de dues roques alineades, les més grosses. Aquestes cares tenen cadascuna una forma aproximada de triangle descansant sobre un costat d'uns 2 m de llarg i 1 m i repicó d’altura (de fet, la base dels "triangles"). I és el prodigi lluminós el que t’hi permet descobrir, astorat, un conjunt de gravats esquemàtics i aparença molt antiga.

Al cap d’uns dies, guiant-te amb penes i treballs per les referències visuals que havies pres amb la intenció de tornar-hi, et plantes de nou a lloc amb paper de calc i carbonet i fas un calc d’uns quants dels gravats (fer-los tots, com pretenies, si més no els visibles, t’hagués suposat més temps del que disposaves). I ja, un cop a casa, la tasca principal, decideixes, és determinar la situació en el mapa de la troballa, cosa que és infinitament més fàcil de dir que de fer.

Comptat i debatut resulta que eres al municipi ripollenc de les Llosses, que ocupa gairebé tota la conca de la riera homònima, afluent del Ter, i part de la de la riera de Merlès, afluent del Llobregat, i que limita al nord i a l’est amb Ripoll, també a l’est amb Sora (Osona), al sud amb Alpens (Osona) i a l’oest amb Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà), no gaire lluny del mas Masot.

D’altra banda, les Llosses (si interpretes correctament Coromines, DECLC), equivaldria a «les ferreries (de ferrer llosser)», que era el menestral encarregat de llossar: passar pel foc de la fornal i aplanar a cops de martell el tall d'una eina agrícola, quan està gastat, per renovar-lo i agusar-lo de nou. «És sabuda –recorda– la importància grandíssima de la farga o ferreria feudal, on el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines.» Molt interessant, mestre, però per aquí no vas enlloc.

Tornant als gravats. Fins a una trentena hi vas distingir, aparentment disposats i orientats sense ordre ni concert, repetits alguns i d’altres superposats en part, que no saps si considerar ideogrames d’algun tipus, conats de protoescriptura, marques de bestiar, invocacions a la protecció d’una divinitat (com més endavant passaria, per exemple, amb el monograma IHS, abreviatura del nom grec de Jesús, gravat a les llindes de les portes des de la Baixa Edat Mitjana), o quines altres gaites. I mires de descriure’ls com una manera d’apropar-te a un fenomen conegut però molt poc estudiat. Heus-ne aquí uns quants:

—D’aparença de trident, en què les «dents de la forca», tan llargues com el «mànec» o una mica més, es dirien comprimides transversalment i amb un peu o base amb les puntes arromangades a l’extrem del «mànec». (Fig. 1.)

—En forma de i minúscula d’impremta. (Fig. 2.)

—En forma de A, amb una de les astes perllongada més enllà de l'àpex formant una mena de T inclinada del punt mig de la qual arrenca un braç més prim. (Fig. 3.)

—En forma de P, en què els solcs que delimiten l’ull depassen força el que hauria de ser límit de l’asta, en tant que aquesta té un travesser i la remata un cercolet a manera d’argolla d’on surt una «cueta». (Fig. 4.)

—D’aparença de trineu (Fig. 5.).

—En forma de símbol biològic de dona: el «mirallet». (Fig. 6.)

—En forma de P, amb un ull de forma irregular que recorda el perfil d’un cucurutxo de gelat i una asta el tram terminal de la qual es desvia formant un «peu», en angle lleugerament obtús. (Fig. 7.)

—D’aparença de creu grega (crux quadrata), consistent en un pal recte rematat en tots dos extrems per una forma de V, encreuat pel seu punt mig per un altre, rematat aquest al seu torn per cercolets. (Fig. 8.)

—D’aparença de gra de cafè, consistent en un cercle dividit en dues parts iguals per un solc estret a manera de diàmetre. (Fig. 9.)

—En forma de F, amb amb una asta molt llarga que fa una mica de panxa i la part terminal de la qual es desvia formant un «peu» en angle lleugerament obtús. Aproximadament en el punt mig del tram d’asta situat entre el braç inferior de la F i el «peu» hi ha un travesser tan llarg com l’asta sencera. El braç superior de la F té la particularitat que acaba en el que es diria un grafema lligadura de les lletres minúscules o i a. (Fig. 10.)

—En forma d’estructura quadrangular compartimentada en dos espais iguals a banda i banda d’un eix central, subdividit un d’ells en dues formes també quadrangulars i pràcticament iguals, del vèrtex comú interior de les quals parteix un solc com si se n’hagués pretès representar la diagonal d’una d’elles i, en desviar-se, s’hagués abandonat la tasca. L’espai a l’altra banda de l’eix, al seu torn, està obert com indicant, en una vista en planta, una porta de dues fulles, una de les quals està en línia amb un dels costats curts en tant que en el punt mig del costat oposat hi ha un solc curt i oblic. (Fig. 11.)

—Variant de la figura 8. Els cercolets no són als extrems oposats sinó en els adjacents, com també les formes de V, amb la particularitat que aquestes han «perdut» un dels solcs oblics i convergents.

—En forma d’aspa d’angles obtusos i aguts.

—D’aparença de forca de dues puntes amb un travesser en el «pal».

Etcètera.

Detall d'alguns dels gravats. Calcs: Francesc Mas Ferrandiz

 

Tornes a descobrir el jaciment –ara amb la meitat d’emoció– a la fitxa de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic, que l’anomena Les Marques, i la descripció t’aigualeix la festa: «Un conjunt de gravats d'època indeterminada» i «no s'ha dut a terme cap estudi en profunditat que permeti [...] acotar[-ne] la cronologia». Decebut, abans de sortir-ne, prems per inèrcia la pestanya de l’apartat titulat precisament «Cronologia», cregut que no hi trobaràs cap dada o que, en tot cas, s’hi haurà atribuït provisionalment als gravats un context corresponent a una forquilla generosa compresa entre el 2500 i el 1500 aC o, dit d’una altra manera, del Neolític final al Bronze antic locals.

La sorpresa que t’enduus és majúscula en veure que de forquilla n’hi ha, però que abraça del 400 al 1789 dC: grosso modo, des de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident a la Revolució francesa. Se’t queda la mateixa cara que si convençut d’haver arribat a les fonts del Nil et diguessin que eren de fet les dutxes municipals.

  Aleshores, in continenti vas i adreces a l’il·lustríssim senyor Patrimoni una súplica sentida:

«Estudiï’s aquests gravats, o inscultures, o petròglifs, sr. Patrimoni, estudiï-se’ls. Em faig càrrec que en absència de context arqueològic en l’entorn immediat datar-los ha de resultar especialment difícil, però convindrà amb mi que és lleig dir blanc aquí i negre més enllà. D’altra banda, fer-los històrics no és pecar de prudent? Esclar que no es pot excloure que en aquestes roques algú hi hagi fet, a l’Edat Mitjana o al segle XXI, els seus primers passos artístics però, com vostè comprendrà, no és gaire probable que es valgués d’una pedra dura i roma que, per repicat o per abrasió, deixaria en el suport una secció en U –com és el cas de la pràctica totalitat dels gravats de referència–, en comptes d’una eina punxant de metall, tipus burí, que deixa una secció en V.

Gràcies per endavant pel seu temps.

Abraçades i petons.»