DÉUS D'ESTAR PER ROMA (7)

Principat. Any dels quatre emperadors

Otó

 

 

Era petit, garrell i tenia els peus estrafets, però era gairebé tan curós del seu abillament com una dona; es feia depilar tot el cos i es cobria el cap, gairebé calb, amb cabells postissos [...]. S’afaitava cada dia amb molt de compte i es fregava amb pa mullat, costum que havia adquirit de jovenet, a fi de no tenir mai barba.

Així descriu Suetoni l’emperador Marc Salvi Otó. I potser hi podríem afegir que va ser un home relativament just amb els seus enemics i que, com gairebé tots els qui l’havien precedit i el succeirien en el càrrec, va tenir una vida privada no gaire edificant convertint-se ben d’hora en un ésser pansexual, poliamorós i homoelàstic que duia sempre a sobre un mirallet i al darrere un harem de nois i noies.

Nat sota el govern de Tiberi a la ciutat de Ferentinum, situada a un costat de la via Llatina, a uns 70 km al nord de Roma, era el menor de tres germans i pertanyia a una família plebea però influent d’origen etrusc. Jove encara, havia intimat amb una lliberta que pertanyia al cercle més proper a Neró, i de qui arribaria a fingir-se enamorat tot i ser més vella que les pintures rupestres, aconseguint així que l’emperador el comptés ben aviat entre els seus amics i confidents, i compartís amb ell gustos tan peculiars com el de fer-se el petó suavem, propi dels amants, i el d’embotonar-se mútuament.

Un dia Neró va confiar-li per algun temps la seva amant Popea Sabina, a qui acabava de treure el marit, rebent-la Otó a casa com si anés a casar-s’hi. Però se n’encapritxaria i no content amb seduir-la, s’hi casaria de fet, mostrant-se gelós fins al punt de negar l’entrada als servidors que al cap de poc enviava l’emperador a buscar-la; va arribar fins i tot a deixar-lo a ell mateix in person a la porta reclamant el seu “dipòsit” amb l’emprenyamenta consegüent. Per aquestes causes es va desfer el matrimoni, i per tal que Otó li deixés el camp lliure i minimitzar l’escàndol, Neró l’enviaria com a governador a la llunyana Lusitània, un exili daurat.

A la seva destinació, on va arribar amb vint-i-sis anys, en passaria deu de la seva vida actuant amb dignitat, si més no en públic, i administrant justícia, i quan Galba es va sublevar contra Neró, va tenir la xamba d’encertar que l’aspirant no sols se’n sortiria sinó que s’alçaria amb el triomf. Immediatament, adonant-se que els esdeveniments li posaven en safata la tornada a Roma i animat per les prediccions dels astròlegs, que veien en les conjuncions dels astres l’anunci d’un any gloriós per a ell, va adoptar el rol d’incondicional de l’estrella en alça i li va obsequiar vasos d’or i de plata perquè els fongués i encunyés moneda. Després s’hi va reunir i el va acompanyar a la capital, quan ja era emperador, fent la barbeta a tots els qui l’envoltaven, repartint diners als soldats de guàrdia i cridant pel seu nom als veterans per tal d’atreure’s amics i partidaris de sota les pedres. Estava convençut que, comptant amb el favor de gran part de la tropa, en seria nomenat successor un dia o altre.

Quan Galba, assabentat de la revolta de les províncies de Germània i amoïnat pel futur, va presentar Luci Calpurni Pisó com el seu hereu al tron, Otó, desairat per no haver estat afavorit com esperava i endeutat fins al coll, va considerar que aquell era el moment, feble l’autoritat del vell i no afermada encara la del jove, de sollevar-se, sent proclamat cèsar ell mateix pels pretorians, que feia anys que eren els autèntics amos de Roma, deposant i nomenant emperadors al seu antull i conveniència. Ja he explicat el final de Galba; però el seu cap no va ser l’únic a exhibir-se, separat del cos, com a trofeu. En efecte, també l’hi van tallar el cap a Vini, tot i protestar a crits, abans que li tallessin, que havia participat en la conxorxa contra Galba i que ell era dels seus.

Sembla que aquell vespre, després d’abandonar el Senat, on Otó s’havia fet el desmenjat i mostrat disposat que la seva fos una administració liberal, moderada i respectable, calmant així els recels dels ciutadans que se’l van creure, en el trajecte a palau, la plebs l’anomenava Neró, sense que en fes escarafalls. Al contrari, en les primeres cartes que va escriure als governadors de les províncies va afegir el títol de Neró al seu nom, va fer col·locar de nou a lloc les estàtues que havien estat enderrocades d’ell i de Popea, i, com si l’ànima de l’emperador-artista hagués renascut en el seu cos, va viure amb el pobre Sporus en termes íntims, i a més va invertir cinquanta milions de l’ala (de sestercis) per acabar la Domus Aurea ‘la Casa Daurada’.

Ara bé, hi va haver més morts. Per guanyar-se la simpatia del poble, Otó va resoldre accedir a les nombroses peticions perquè eliminés algú tan odiat com era Tigel·lí, per molt que estigués retirat a les termes de Sinuessa (avui, I Bagni), a la vora de la mar Tirrena, com un jubilat de luxe. I el va condemnar a mort. L’altre, en rebre la notícia de qui venia a arrencar-lo dels afalacs i les carícies de les seves concubines i emportar-se’l, li va demanar uns moments per afaitar-se i no sense vacil·lacions es va afaitar el coll a fons. 

Corneli Lacó, en canvi, substitut precisament de Tigel·lí al front dels praetoriani, se salvaria de moment en ser desterrat a una illa el fresc airet de la qual, però, no arribaria a respirar: el centurió que el conduïa a la seva destinació, en compliment d’ordres de dalt i encara en camí, va facilitar-li el son etern. Quant a Icel Marcià, un antic llibert de Galba i un dels seus consellers més influents, que havia donat suport a Lacó, va ser executat públicament.

Just en aquells dies les tropes de la quarta regió de la Germània Superior havien enderrocat les estàtues de Galba, empresonat els pocs oficials que s’hi oposaven, i prestat jurament de fidelitat al Senat i al Poble romà ja que no sabien a qui fer-lo. Aule Cecina Aliè, antic qüestor de la Bètica, ressentit perquè Galba volia processar-lo per apropiació de béns públics, havia convençut –orador excel·lent com era– la legió de la Germània meridional que comandava, de revoltar-se a favor d’Aule Vitel·li, legat imperial a la província septentrional des de gener del 68. L’endemà acabaria per rebel·lar-se tot l’exèrcit, cediria a Vitel·li l’espasa de Juli Cèsar, el proclamaria emperador i li prestaria jurament; exemple que va ser seguit en molt poc temps per les tropes de la Germània Inferior, les de Bretanya i les de Britània.

Assassinat Galba, i assabentat Otó de la defecció d’una tercera part de tot l’exèrcit, va tractar debades de forçar els ciutadans romans a prendre enèrgiques mesures de seguretat per assegurar la rereguarda i, per aglutinar la població en la defensa de la seva persona, va dictar una amnistia general. També va proposar al Senat enviar legats a Vitel·li per notificar-li que ja s’havia triat un emperador i exhortar-lo a la pau i la concòrdia. Mentrestant, a títol personal, li enviava missatgers amb propostes llamineres de diners, favors... i va arribar a suggerir-li que podria compartir amb ell el poder imperial. Tàcit explica que Otó li escrivia unes «cartes afectades i plenes de llagoteries dignes de dones», que l’altre responia amb calma i en to irònic. Però la cosa aviat es va agrir i van començar a intercanviar missives insolents i insultants. Aleshores, en fer-se evident que el carro anava pel pedregar, tots dos es van començar a preparar per a la batalla decisiva.

De moment, per mirar de resoldre el problema d’arrel, l’un va enviar sicaris a Germània i l’altre, a Roma, però ni els uns ni els altres van aconseguir clavar el ferro als objectius que se’ls havia assenyalat. Esclar que mentre els vitel·lians –els que havien cobrat o havien de cobrar de Vitel·li–, passaven desapercebuts a la metròpoli, els otonians, cares noves allà on tots els soldats es coneixien, cridaven l’atenció, cosa que pot resultar ben desagradable. Aleshores Vitel·li va escriure una carta a Luci Salvi Otó Titià, germà gran de l’emperador, amenaçant de matar-lo a ell i a son fill si no es respectaven la pròpia mare i fills, residents a Roma. Però per totes dues famílies devien vetllar els déus vist que es van salvar.

Sense més preàmbul, a finals de gener del 69, amb el vistiplau de Vitel·li, Fabi Valent es va dirigir a la Gàl·lia, amb l’ordre d’atreure’s els naturals o, si es resistien, devastar el país i passar llavors a Itàlia, mentre Cecina iniciava la marxa directa cap al sud amb 30.000 homes atrets per la idea de les riqueses i els plaers que els esperaven a Roma; assolaria, en travessar-lo, el país dels helvecis i hi faria executar Juli Alpí que, abans de rendir-se, havia liderat contra ell els combatents d’Aventicum, la capital provincial, situada a la plana suïssa. A la filla d’Alpí, que no el va sobreviure, se li erigiria amb el temps un sepulcre amb aquest epitafi: «Aquí jau Júlia Alpinula, / filla infeliç d’un pare infeliç. / No el vaig poder deslliurar de la mort: / morir de mala mort era el seu destí. / He viscut 25 anys.»

Finalment Cecina va creuar amb els seus homes pel coll cobert de neu del Gran Sant Bernat cap al nord d’Itàlia sense trobar més oposició que la del vent. La primera ciutat que, en havent travessat el Po, va atacar seria Placentia (avui Piacenza), a la regió d’Emília-Romanya, atac, però, que seria rebutjat per les tropes d’Otó, que dirigien els generals Suetoni Paulí i Publi Mari Cels, i que van causar considerables pèrdues als agressors, que es van haver de retirar cap a Cremona. Però per punt d’honor, per comptes d’esperar que arribés la legió a les ordres de Fabi Valent i li donés un cop de mà, Cecina va assaltar la fortalesa de Castorum, a uns 20 quilòmetres de Cremona, només per ser derrotat un altre cop.

Otó, que sense comptar set legions que li havien jurat lleialtat i que venien per prestar-li ajut des de Dalmàcia, Pannònia i Mèsia, disposava dels exèrcits de Galba provinents d’Hispània, unes cohorts (una desena part cadascuna d’una legió) vingudes del Danubi i una legió sense experiència de combat reclutada per Neró, finalment, va deixar la res publica a cura del Senat i el 14 de març va partir cap a l’Alta Itàlia, amb la major part de la seva guàrdia, que havia estat reunida a la capital, i dues legions. 

Aquell mateix dia, però, tan aviat com va haver abandonat Roma, el Tíber va sortir de mare i el seu nivell va arribar a altures mai assolides fins llavors, fet que l’obligaria a endarrerir-se i per postres, a vint milles ja de Roma, trobaria el camí barrat per la runa que la força de les aigües havia acumulat. No pot sobtar doncs que es donés al fenomen una interpretació de mal presagi i que a la capital, molt afectada per la catàstrofe, se’n seguissin cerimònies expiatòries per restablir la pax deorum –la concòrdia entre els déus i els homes–, sense la qual només es podien esperar noves desgràcies.

No gaire després de la derrota de Castorum, arribava Valent i unia les seves forces a les de Cecina. Per la seva banda, Otó, desoint el consell de Paulí d’evitar el xoc decisiu fins que haguessin arribat les legions dels Balcans, donava l’ordre de presentar batalla. Així, el 14 d’abril, els seus soldats van topar amb els de l’adversari a la rodalia de Bedriacum, ciutat entre Verona i Cremona, la situació exacta de la qual es desconeix, i van ser vençuts patint un gran nombre de baixes. No pas la de Paulí, que va canviar de cop i volta de camisa, és a dir, de túnica, i va obtenir el perdó de Vitel·li en al·legar amb tota la barra que la derrota patida es devia precisament a la seva traïció. L’endemà la resta del seu exèrcit va ser obligat a rendir-se. Mentrestant l’emperador s’havia mantingut lluny de la lluita a Brixellum (actual Brescello), ciutat a la confluència del riu Enza amb el Po, on havia establert el seu quarter general.

En rebre les notícies del desastre, va abraçar el seu germà Titià, el seu nebot i cadascun dels seus amics, diu Suetoni,

els va donar l’últim petó i els va acomiadar. Un cop sol va redactar dues cartes, una per a la seva germana, per consolar-la; una altra per a Messalina, la vídua de Neró, amb qui es proposava de casar-se, per encomanar-li la seva memòria i la cura dels seus funerals. Va cremar després totes les seves cartes, perquè no perjudiquessin ningú davant el vencedor, i va repartir entre els seus criats tots els diners que posseïa.

Es preparava d’aquesta manera a la mort, únic objecte de les seves preocupacions, quan va arribar fins a ell el soroll d’un tumult i va observar que detenien com a desertors als qui, abandonant-lo, s’allunyaven del campament. “Afegim una nit més a la meva vida”, va dir llavors (van ser les seves mateixes paraules), i va prohibir que es fes cap violència a ningú. La seva habitació va estar-se oberta tota la nit i hi va rebre tots aquells que li van voler parlar. En cert moment, sentint set, va beure aigua fresca, va agafar dos punyals la punta dels quals va examinar, en va ocultar un sota el coixí, va ordenar tancar les portes i va dormir amb un son profund. No va despertar fins a l’alba i amb prou feines despert es va ferir d’un sol cop sota la mamella esquerra. Van acudir precipitadament als seus primers gemecs, però no va trigar a expirar, ocultant i descobrint alternativament la ferida.

Tal com havia demanat, se’n va cremar el cos allà mateix i se’n van dipositar les cendres en un senzill mausoleu. Es diu que, impressionats per la dignitat dels seus últims moments, molts dels soldats, a la manera de les vídues hindús, es van llançar a la pira funerària per morir amb ell. Potser sí. No se sap mai.

El que amb tota probabilitat sigui cert és que, en la repressió posterior a la batalla de Bedriacum, van ser morts els centurions més valents dels otonians, cosa que va costar a Vitel·li l'aversió de la legió VII Galbiana que, assassinat Galba, havia donat suport a Otó i de moltes altres unitats que havien fet el mateix: no pot estranyar doncs que al cap de poc totes elles es declaressin partidàries de Vespasià (i en contra de Vitel·li). Però anem a pams, que diria Jack l’Esbudellador.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (6)

Principat. Any dels quatre emperadors

Galba

La incombustible enverinadora de les altes esferes, la gal·la Locusta, que acusada de més de quatre-cents assassinats, hauria patit l’estrambòtica pena, a finals del 68 o primeries del 69, de ser violada públicament per una girafa ensinistrada i esbocinada després pels lleons, o això diu una llegenda que s’atribueix a l’escriptor Apuleu (segle II), seria només una de les últimes del fotral de víctimes de la mala llet de Galba, el sisè emperador, que va tenir una vida llarga per a l’època i un regnat curt: amb prou feines va durar set mesos (de juny del 68 a gener de l’any següent), per la qual cosa la seva obra com a cap d’estat és menys que nul·la. D’ell diu encertadament Suetoni que «el seu favor i el seu prestigi van ser majors quan va obtenir el poder que quan el va exercir».

Servi Sulpici Galba, nat a Terracina, regió del Laci, pertanyia a una tradicional família de polítics, de les més acabalades de l’època. Fill del prestigiós magistrat geperut Gai Sulpici Galba i Múmmia Acaica, va ser afillat per Lívia Ocel·lina, segona esposa de son pare i parenta en algun grau de Lívia Drusil·la, la vídua d’August i mare de Tiberi. El caracteritzaria un caràcter sever, enèrgic i implacable, i quan considerava que una acció seva era justa o profitosa, la tirava endavant peti qui peti i contra el criteri de qui fos, uns trets que no podien contrastar més, a partir almenys del mezzo del camí de la vida, amb la seva golafreria i la pompa dels banquets que celebrava.

D’estatura mitjana, calb (tot i que no el representin així les monedes de l’època), d’ulls blaus i nas aguilenc, es mostrava dur amb tothom i amb si mateix, excepció feta dels dits de mans i peus, molt deformats per l’àcid úric i contínuament inflats i com en flames, als quals havia d’omplir vulgues no vulgues de tendres atencions, entre elles, la de no portar sabates.

Havent estudiat jurisprudència, va exercir el càrrec de pretor abans de l’edat de trenta anys que era l'habitual i val la pena ressenyar, per a general coneixement, que durant els jocs que va organitzar com a pretor a Roma, va brindar al públic l’espectacle, mai vist fins aleshores ni després, d’un elefant «ballant», afirma Suetoni, sobre la corda.

En aquella època es va casar amb Emília Lèpida, besnéta de l’increïblement ric Lèpid, triumvir, restablint amb això la seva situació econòmica, que devia ser del que es tractava, i d’ella va tenir dos fills que moririen com sa mare arran d’una epidèmia del que fos. Si encara casat, havia ignorat les proposicions (deshonestes) de la mateixa Agripina, germana de Calígula i mare de Neró, un cop vidu resistiria amb èxit les pressions perquè tornés a casar-se, i mostraria només inclinació pels homes forts i madurs, vells i tot, mentre prosseguia la seva carrera militar sense preocupar-se aparentment per la política.

Cap al 31 se’l va enviar a governar la província d’Aquitània i, després d’exercir el consolat ordinari, que obtindria el 33, a la Germània Superior, el que és avui Alsàcia i part de Suïssa, on adquiriria prestigi (i reputació de crueltat) en reforçar la disciplina de l’exèrcit i poder contenir les invasions bàrbares. Transcorregut el termini pel qual havia estat nomenat per exercir el comandament en les dues províncies esmentades, va tornar a la capital, on es va trobar que l’emperador Tiberi li havia espoliat el llegat que li va deixar Lívia Drusil·la, que consistia, poca broma, en 50 milions de sestercis. Va ser molt propi d’aquell august garrepa que, estant expressada la quantitat en xifres i no en lletres, interpretés que el llegat pujava sols a cinc-cents mil sestercis, i ni tan sols ordenés que aquests se li abonessin. Esclar que Galba, que tenia la raó de part seva, no va badar boca: hauria sortit malparat de plantar-li cara i va decidir simular conformitat i acatament.

Durant el mandat de Claudi, el favor del qual es va guanyar, de primer, refusant erigir-se en successor de Calígula quan li van proposar determinats cercles senatorials i, més endavant, acompanyant-lo com a part de l’estat major a l’expedició a Britània i servint-lo fidelment, va ser per un bienni procònsol a Àfrica, on va aconseguir nous èxits militars contra els nadius revoltats i reorganitzar la província més díscola i abandonada de l’Imperi amb la seva proverbial inflexibilitat, de què és bona mostra l’anècdota que conta que començant a faltar els queviures en certa expedició, un soldat va vendre per cent diners el modi de blat (8,5 litres) que li quedava de la seva provisió. Galba, aleshores, va prohibir als altres que li subministressin cap aliment, ni pagat ni sense pagar i encara que el veiessin penjar les barres al sostre. No cal dir que va morir de fam.

Acabada la seva missió a Àfrica, Galba es va retirar de la vida pública a la seva vil·la natal, segurament per dedicar-se a atendre negocis privats. No tornaria a l’escenari polític fins a l’any 61, quan Neró li va encomanar un nou govern provincial, el de la Hispània Citerior Tarraconensis, potser una manera d’allunyar algú que no simpatitzava amb ell i que havia estat amic de Sèneca, i enviar-lo a un lloc on en aquells dies només hi havia estacionada una legió, la VI Victrix i per tant, en principi, no hi havia possibilitats de rebel·lió. Allà –aquí, a Tàrraco–, s’hi estaria vuit anys, tractant-ne els naturals al començament amb extrem rigor (fent tallar, per exemple, les mans d’un canviador infidel i manant que les clavessin a l’escriptori del delinqüent), i esdevenint gradualment menfotista i negligent menys en l’assumpte dels tributs.

Anava fent i endrapant –ja he dit que menjava com un llop–, sense que consti si s’entretenia més amb la gustatio o entrants, com ara coca d’anxoves amb ou i tapenada negra, xampinyons amb vinagreta de mel i garum..., o bé amb el plat fort o les postres quan, a més dels rumors que corrien que els pretorians començaven a estar farts dels desvaris de Neró, li va arribar mentre es trobava a Nova Cartago (actual Cartagena, Múrcia), en una audiència, una carta del propretor de la Gàl·lia Lugdunense, Gai Juli Víndex, que obtinguda l’adhesió dels caps de les tribus gal·les, el convidava a posar-se al capdavant d’una revolta contra el tirà com a “Alliberador i Cap de l’Univers”.

Aviat es va assabentar també Galba que Otó, des de Lusitània, s’apuntava a l’aventura i després de desfullar la margarida, va denunciar els crims de Neró i, tot seguit, amb el suport dels seus legionaris i d’algunes de les famílies més riques de la Bètica, es va autoproclamar el 2 d’abril del 68 legat del Senat i el poble romà, fent patent així la voluntat d’exercir la sobirania de l’Imperi, però sense adoptar encara el perillosíssim títol d’emperador per si les mosques.

Sembla que va escapar a l’assassinat que preparaven uns esclaus que li havia regalat un llibert de Neró o això van confessar sota tortura. Per afegitó, aviat va rebre la notícia de la derrota, prop de l’actual Besançon, de l’exèrcit de Víndex pel de Vergini Ruf i el suïcidi d’aquell. Aleshores, com que els soldats de Ruf, com a premi per la victòria, aclamaven emperador el seu cap (debades: ho va rebutjar de pla manifestant-se lleial al Senat), Galba, creient-se perdut, es va retirar de Nova Cartago a Clunia, prop de l’actual Peñalba de Castro, Burgos, i va arribar a sospesar seriosament la conveniència de treure’s la vida.

En aquesta avinentesa, li van arribar de la capital unes notícies que el van fer girar com una mitja: el Senat l’havia reconegut a ell com a emperador i Neró l’havia palmat. Aleshores Galba va canviar el títol de legat de tal cosa i tal altra pel més transparent de cèsar; va reclutar aleshores unes cohorts auxiliars de vascons i una segona legió, majoritàriament amb voluntaris del país, la VII Galbiana, que, convertida en VII Gèmina, seria més endavant l’única de la Península, assentada, com abans la VI Victrix, a l’actual barri vell de la ciutat de Lleó, topònim que derivaria precisament del llatí legio o legionem (si és que no es tracta, com sosté algun esgarriacries, d’un compost nominal celtibèric, LE-ON, suposadament ‘llengua gran’). I fet això, va gosar vestir la toga purpúria i marxar a Roma en companyia d’Otó, el governador de Lusitània.

El seu viatge –«triomfal», diuen algunes fonts–, a la capital acompanyat per la nova legió VII Galbiana i segurament portat en llitera o palanquí, va ser molt lent i marcat, encara a la Tarraconense, per la subhasta de les propietats de Neró, que sembla que eren importants, pel càstig sobre la marxa de les ciutats i els pobles que havien trigat a donar-li suport fent-ne enderrocar les muralles i imposant-los-hi contribucions severes a part, esclar, de fer executar sense judici els sospitosos d’haver alçat la mà o la gladius contra ell juntament amb les seves famílies.

A Narbona, a poc menys de mig camí si és que va sortir de Cartago Nova, com sembla, trobaria els enviats del Senat, que el van apressar a presentar-se al poble romà, que el reclamava. Ell els va rebre amb cordialitat i unes maneres populars i, en els àpats que els va oferir, deixant de banda la vaixella i el mobiliari personals de Neró, que li havia enviat Nimfidi Sabí, el successor de Feni Ruf, que codirigia la guàrdia pretoriana amb Tigel·lí, es va servir modestament dels propis. De seguida, però, Titus Vini (el seu home de confiança i vell conegut nostre: el qui s’havia treballat la dona del governador de Pannònia, rehabilitat per Claudi), li faria veure que aquestes maneres senzilles eren indignes de la magnificència que s’esperava d’un emperador.

Mentrestant, en el període d’incertesa que es va produir a la capital abans que Galba hi arribés, Nimfidi, que «per complaure el poble –diu Plutarc–, no impedia que matessin a garrotades el partidari de Neró que els caigués a les mans» i que feia vida marital amb el castrat Sporus, el que havia estat darrer favorit de l’emperador mort, feia dimitir el seu col·lega Tigel·lí, esdevenint comandant únic dels pretorians i concentrant la direcció de tots els afers en ell mateix. Va decidir aleshores presentar-se com a fill (il·legítim) de Calígula, qui de xavalet hauria tingut relacions amb sa mare, una lliberta, quan era el viu retrat del popular gladiador Marcià, que també les havia tingut, cosa que el convertia en successor de Neró.

Per si no n’hi havia prou, el Senat li donaria la potestat de sancionar els decrets, cosa que no faria sinó encoratjar-lo. Ben aviat, però, arribaria d’un Galba encara de camí, el nomenament d’un substitut de Tigel·lí. Nimfidi, aleshores, intentaria que la guàrdia imperial l’ajudés a pujar al tron i amb uns quants conxorxats va desplaçar-se amb aquesta fi al seu campament, però uns canvis d’aliances imprevistos el van privar de prou suport i un grup armat, liderat pel primer dels tribuns, Antoni Honorat, va barrar-li el pas. Aleshores l’ataquen, fuig i finalment el degollen a la tenda d’un soldat. En treuen el cos a fora, el volten d’una reixa i l’exhibeixen tot un dia com si es tractés d’un monstre marí. No trigarien a arribar ordres de l’Avi, de pelar, sense recórrer a processos enutjosos, tots els còmplices de Nimfidi que encara respiressin, fossin joves o ancians, prohoms o pelacanyes.

Ben a prop ja de Roma, Galba es trobarà, com la pobra secretària judicial Montserrat del Toro a la conselleria d’Economia barcelonina el 20/9/2017, el camí tallat per un tumultus. Eren els remers de l’esquadra que havia ascendit Neró a la categoria de legionaris i que creien arribat el moment de reclamar a crits les seves àguiles i ensenyes. Però quan el cèsar els va venir a dir que tornessin un altre dia i que no emprenyessin, ells es van indignar i ja va resultar impossible ofegar la cridòria, fins que ordenaria que la cavalleria carregués contra ells en funcions d’antiavalots amb javelines i espases. I allò va ser una carnisseria.

L’octubre del 68, un cop a Roma, entre les primeres mesures que prendria, a més del nomenament (desencertat com es veurà) d’Aule Vitel·li com a comandant de les legions de Germània Inferior, província que ocupava els actuals Països Baixos i nord-oest d’Alemanya, cal comptar una dura política repressiva contra els partidaris de l’emperador difunt, cosa que inevitablement li faria guanyar-se nombrosos enemics.

Indisposats amb ell els pretorians, dels quals desconfiava com a sospitosos de complicitat amb Nimfidi, serien però els ressentits legionaris de Vitel·li, que es veien injustament privats de les recompenses que se’ls havia promès per les seves campanyes contra Víndex i abans contra els gals (a sobre, a Galba li agradava repetir que tenia per costum reclutar soldats, no pas comprar-los), les primeres tropes a passar-se l’obediència deguda per l’arc de triomf. Així, només prestarien jurament al Senat, i de seguida enviarien una delegació als pretorians per fer-los saber «que no volien l'Emperador elegit a Hispània, i que ells mateixos havien de fer una elecció que pogués ser aprovada per tots els exèrcits.»

Assabentat d'aquesta trama, va creure Galba que no el menyspreaven per la seva edat i la seva poliartritis (ni per la gasiveria: on s’és vist insultar l’exèrcit i no destinar tampoc ni un mal diner a espectacles per als ciutadans?), sinó per no tenir un hereu que n’assegurés la successió. Aleshores, desoint el consell de Vini, que li proposava Otó, perquè li havia promès en secret de casar-se amb sa filla si tocava tron, va triar el jove Pisó Frugi Licinià, de llinatge distingit i de la família del qual havia estat bon amic, a més d’haver-lo inscrit d’antic en el seu testament com a hereu dels seus béns i del seu nom.

El 10 de gener del 69, uns dies després que les legions de Germània Inferior tiressin pel dret i proclamessin emperador el seu general Aule Vitel·li, Galba anomenava Pisó fill en públic, el portava al campament dels pretorians i l’adoptava al seu davant, sense tocar ni de lluny l’assumpte calés, que era allò que els amoïnava de debò.

No cal dir que Otó en assabentar-se de la decisió de Galba va treure foc pels queixals i, sentint-se traït i frustrades les seves esperances de regir ben aviat els destins de l’Imperi, va negociar amb els pretorians el seu suport, degudament untats amb uns diners que no se sap d’on va treure, ofegat com estava per un deute que pujava a més de cinc milions de sestercis. I al cap de cinc dies que Pisó fos adoptat, el 15 de gener, un cop presentats els seus respectes a Galba, Otó va ser escortat al campament dels pretorians, on se’l va aclamar com a emperador.

El matí d’aquell mateix dia, un grup de soldats de cavalleria seguidors d’Otó, al costat d’una bassa sacralitzada (a causa, segons una contarella, d'haver estat ferida per un llamp en temps remots), el llac de Curci, al sector occidental del Fòrum, van trobar-se Galba, que acabava de fer una sèrie de sacrificis matutins. Aleshores li bolquen la llitera, el fan rodolar pel terra i li assesten cops d’espasa a braços i cames. «Mateu-me –diu Tàcit que van ser les seves últimes paraules–, si és pel bé de la República»: de quina República, no ho hagués sabut explicar ni ell.

Però la història no acaba aquí (ni, de fet, acaba mai).

Un soldat que tornava de la distribució de grans –Suetoni dixit–, havent-lo vist [el cadàver], va llençar la càrrega a terra i li va tallar el cap; no va poder agafar-lo pels cabells, perquè estava calb, i el va ocultar sota els vestits; li va ficar el polze a la boca i l’hi va presentar d'aquesta manera a Otó. Aquest el va fer lliurar als vivanders i criats de l'exèrcit, que el van clavar en una llança, i passejant-lo al voltant del campament amb gran gatzara, deien de tant en tant: “Apa, bell Galba, gaudeix de la teva joventut!”

Una mostra, sens dubte, de genuí humor negre.

Quant al seu hereu, el jove Pisó, que s’havia acollit a sagrat en el temple de les vestals, era descobert per uns soldats que, desconeixedors que l’home és bo per naturalesa, el van arrossegar a l’exterior i el van degollar eufòrics.