Principat. Dinastia dels Severs
Un regnat breu, el d’Elagàbal, però intens. L’eunuc Gannis, que li havia regalat la victòria sobre Macrí, no seria a temps de veure’l ocupar el tron a Roma perquè en la seva proximitat a l’adolescent en qualitat de tutor, Júlia Mesa i sa filla Júlia Soèmies hi devien veure una amenaça al poder de què volien gaudir sense competidors. Per tant, és molt probable que l’ordre de matar-lo partís d’elles tot i que, segons Cassi Dió, va ser el Nen in person, enfurismat amb Gannis perquè li aconsellava prudència i temprança, qui va manar fer-li la pell.
Des d’Antioquia, on es trobava amb un seguici imponent que incloïa la mare i l’àvia, Elagàbal va enviar els primers missatges al Senat i a l’exèrcit (obra segurament de la iaia), en què assumia els títols imperials i, a continuació, es va posar en marxa cap a Roma. L’hivern del 218-219 va passar-lo a Nicomèdia, capital de la província de Bitínia (actual Turquia), on segles enrere s’havia suïcidat Anníbal, a l’espera del bon temps. Mentrestant, Júlia Mesa va enviar al Senat un retrat d’Elagàbal, vestit amb la túnica brilli-brilli de summe sacerdot, perquè es pengés a la sala de sessions ni més ni menys que sobre l’altar de la Victòria, que tenia l’estàtua alada d’or massís de la deessa. Això tocaria el voraviu als senadors cosa de no dir ja que a l’inici de cada sessió cremaven encens a l’altar i, en fer-ho, ara s’havien d’inclinar també davant la imatge d’aquell mocós com si fos un déu vivent.
Elagàbal, sense despentinar-se, arribaria a Roma el setembre del 219, després d’entretenir-se, encara de camí, fent que se sufoquessin unes revoltes menors, com la de la III Legió Gallica, la mateixa que l’havia proclamat emperador, al comandant de la qual, el senador Ver, que pretenia usurpar el poder suprem, faria executar i dissoldre a continuació la unitat, incorporant-ne els soldats a altres legions.
Ja a la capital, mostraria un absolut menyspreu per les tradicions polítiques autòctones i els cultes cívics que asseguraven la cohesió de la comunitat, promocionant el culte d’El-Gabal fins a fer-ne, romanitzat com a Deus Sol Invictus (‘Déu Sol Invencible’), la principal deïtat del panteó, amb prioritat per tant sobre Júpiter Òptim Màxim. Va maldar perquè els romans adoptessin una religió que en general consideraven bàrbara, grollera i impúdica, i faria construir un temple luxós conegut com a Elagabalium, al Palatí, al costat del palau imperial, on no sols es custodiaria el sant betil i la resta d’andròmines sagrades portades d’Èmesa, sinó les relíquies més venerades de la religió autòctona portades de les seus respectives: una altra pedra (un fragment de meteorit negre) que representava o s’identificava amb la deessa Cíbele, la Magna Mater; els escuts de Mart, el foc de Vesta...
D’altra banda, Elagàbal va instituir un gran festival en honor del Sol Invicte a celebrar cada solstici d’estiu (20 o 21 de juny), en què es distribuïa de franc menjar a les masses i en què, explica Herodià, desfilava pels carrers un carruatge tirat per sis cavalls [que] portava la divinitat, els cavalls enormes i d’un blanc pur, amb arreus d’or i rics ornaments. Ningú en sostenia les regnes i ningú portava el carro; el vehicle era escortat com si el déu mateix en fos l’auriga. Elagàbal corria cap enrere davant del carro, mirant-se el déu, i sostenint les regnes dels cavalls. Feia tot el viatge d’aquesta manera, a l’inrevés, mirant el rostre del seu déu.
I sobretot va continuar complint les obligacions que exigia el càrrec de summe sacerdot de la deïtat, entre elles la de circumcidar-se (i, per arrodonir-ho, fer circumcidar alguns dels qui l’envoltaven) i la d’abstenir-se de carn de porc. També sacrificar animals com vaques i ovelles i, segons alguns relats, fins i tot nens guapots i de bona família, per examinar-ne les vísceres, “llegir-hi” la voluntat del déu i fer els auguris. La sang del sacrifici es barrejava amb vi –vi bo, naturalment, no aigua de pixarelles– i es donava com a ofrena. Tot això, malgrat el sincretisme religiós imperant a l’època, era una suma de transgressions i greuges que trepitjava l’ull de poll un dia sí l’altre també als sectors més influents i conservadors de la societat.
D’acord amb alguns escrits, hi havia aspectes del culte a aquest déu nouvingut que resulten pel cap baix curiosos. En aquell temps, devien provocar un xoc més insuportable que per a l’actual públic estatunidenc la visió d’un pit femení a la televisió. Imagineu-vos per un moment l’emperadoret que, davant una selecta concurrència d’honorables senadors i alts funcionaris obligats a presenciar la “cerimònia”, se situava a la part principal i més visible del temple, acompanyat pel fru-fru de la seda xinesa de les vestidures que duia i, després d’una dansa exòtica estimulada amb música i amb càntics, en el que devia ser el clímax final, s’introduïa l’extrem afuat de la pedra pel recte.
D’altra banda, no cal dir que Elagàbal a més d’aparèixer «en públic –segons Herodià– amb els ulls pintats o amb carmí a les galtes, enlletgint-se el rostre, bonic de natural, amb maquillatges lamentables», tenia uns gustos delicats i un pèl excèntrics. Nedava en piscines perfumades amb safrà i reposava les natges exclusivament sobre coixins farcits de pells de conill i plomes de perdiu. Una vegada, durant un sopar, va estar a punt d’asfixiar els seus convidats, ajaguts com estaven als triclinis, sota una incessant pluja de pètals de roses i violes d’olor i, una altra, va arribar a organitzar una naumàquia –una batalla naval– al Circ Màxim de Roma sobre vi negre en comptes d’aigua perquè Homer havia descrit a l’Odissea un «mar fosc com el vi».
La seva primera esposa va ser Júlia Cornèlia Paula, siriana com ell de naixement, amb qui va arribar el 219 al matrimoni (concertat, naturalment, per la seva àvia) amb la intenció, segons va dir, de poder ser pare ben aviat. El celebraria amb un multitudinari banquet amb espectacles de combats de gladiadors i caça d’animals salvatges, entre ells, cinquanta-un tigres, fins que no gaire després va repudiar-la.
Aleshores es va unir a una verge vestal, la sacerdotessa Júlia Aquilina Severa: un sacrilegi perquè del capteniment pur de les vestals durant trenta anys depenia que no es desvetllés la ira dels déus que posaria en perill la seguretat de la ciutat i la vida dels seus habitants. Per això, la que trencava el vot de castedat havia de ser enterrada viva. I per molt que en una carta al Senat excusés la impietat comesa, segons Herodià, amb l’argument «que havia estat víctima d’una passió humana; que havia estat vençut per l’amor d’una donzella i que el matrimoni d’un sacerdot i una sacerdotessa era just i sant», no hi havia un afront més gran en l’àmbit del formalisme religiós romà, més i tot que deixar que s’apagués el foc sagrat del temple. La integritat del himen de cadascuna de les verges era una qüestió d’estat.
No havien passat sis mesos que també se’n va divorciar per casar amb la bella Ànnia Faustina, besnéta de Marc Aureli i vídua recent del cònsol Pomponi Bas, a la qual va prohibir que guardés dol pel seu espòs, que Elagàbal havia fet afegir, juntament amb un cònsol anomenat Sili Messal·la, a la llarga llista d’executats com a seguidors de Macrí o per no haver-se declarat de seguida partidaris d’ell; en el cas de Bas (perdó per la cacofonia), perquè li censurava la conducta. Molt poc temps després, en veure que la seva tercera esposa no li donava l’hereu que en devia esperar, també se’n divorciava per tornar finalment amb Severa, la vestal. Això sí, totes tres dones van obtenir el títol d’Augusta.
Possiblement aquests matrimonis s’hagin d’entendre més com a gestos destinats a congraciar-se amb el poble i el Senat que per plaer, ja que el Nen, per bé que tenia amants d’ambdós sexes, s’estimava més, embellit amb cosmètics, pintats els ulls i amb perruca, continguda de vegades en un ret de fil d’or, intimar amb homes i que el tractessin d’emperadriu en lloc d’emperador. Es diu, per si no n’hi havia prou, que va prometre una fortuna al metge que li practiqués una vaginoplàstia, un procediment quirúrgic de reassignació de sexe que es faria esperar encara un munt de segles.
Anem, doncs, amb els “marits”, començant pel més estable, Hieròcles, un esclau auriga ros i d’origen cari (sud-oest de l’Àsia Menor), a qui al primer cop d’ull va designar camarlenc i de qui li agradava que el consideressin amant, esposa i reina. I encara afegeix Cassi Dió que, atès que l’emperador desitjava tenir una reputació d’adúltera,
imitava les dones més lascives i sovint es permetia ser enxampat en l’acte mateix, cosa a conseqüència de la qual solia ser renyat violentament pel seu marit [Hieròcles] i colpejat fins a posar-li els ulls morats. La passió pel seu espòs no era una inclinació lleugera, sinó una passió ardent i pertinaç, fins al punt de no sentir-se vexat per aquest tracte violent, sinó que, per contra, l’estimava encara més i desitjava en veritat nomenar-lo César i va amenaçar la seva àvia quan se li va oposar en aquest assumpte, incorrent amb aquesta extravagància en l’odi dels soldats.
Una relació més efímera va ser la mantinguda amb Aureli Zòtic, dit el Cuiner per la professió del pare, un atleta grec d’Esmirna, famós a tot l’Imperi i part de l’estranger per la grandària de la seva virilitat, a qui va fer portar a Roma amb una nombrosa escorta i entrar a palau guarnit amb garlandes i a la llum de moltes torxes. Quan l’atleta el va complimentar com era norma («Et saludo, emperador i senyor!»), «ell va inclinar el coll per adoptar una posa femenina encantadora i, girant els ulls cap a ell amb una mirada ardent, va contestar sense dubtar: “No em diguis senyor, que sóc una senyora”». L’emperador s’hi va casar de seguida en una cerimònia pública, però Zòtic va durar poc entre els seus favorits ja que, després d’una nit de fluixera, en què no va aconseguir funcionar adequadament, aquell li retiraria els honors concedits i el bandejaria de Roma, i més endavant d’Itàlia, amb la complaença del seu rival Hieròcles.
Per si tot això no fos prou, se li atribueix a l’emperador fer de fembra pecadora i no sols per religió quan, com a summe sacerdot, exercia la prostitució sagrada, sinó quan anava de nit a les tavernes, portant una perruca i abillat com la Carmen de Mairena.
Freqüentava els bordells més famosos –explica Cassi Dió–, n’expulsava les prostitutes i exercia ell mateix com a tal. [...] Prenia els diners dels seus clients i presumia dels seus guanys; podia també disputar amb els seus associats en aquesta vergonyosa ocupació, afirmant que tenia més amants que ells i que n’obtenia més diners. [...] Finalment, va reservar una habitació al palau i allí cometia les seves indecències, romanent sempre nu al llindar, com fan les putes, i movent les cortines que penjaven d’anells d’or, mentre amb una veu suau i mel·líflua s’oferia als qui passaven pel corredor.
Ara: més encara que hagués deixat des del minut zero els assumptes d’estat en mans de les Júlies, fins al punt de permetre-les assistir a les sessions del Senat, debatre-hi el que fos i firmar-hi documents –un fet inaudit i, a ulls dels romans mascles, immoral–; ni que vengués durant el seu mandat títols, comandàncies militars i tota mena de càrrecs al millor postor; el que possiblement va encendre més la sang al personal va ser l’arbitrarietat imperial a l’hora d’elegir col·laboradors. Va nomenar, per exemple, prefecte del pretori un ballarí, prefecte de l’annona un barber i prefecte de les guàrdies un auriga. I un mulater, un cuiner, un corredor i un manyà per recaptar els impostos sobre successions.
Júlia Mesa, que als seus seixanta i pocs no havia deixat de ser una dona d’empenta, conscient de com era d’impopular Elagàbal al si de l’exèrcit i al Senat per les seves extravagàncies i també de la ferma unió a l’Imperi entre política i religió, va veure perillar el manteniment de la pax deorum i abans que res el futur imperial de la dinastia, cosa que li va recordar que encara tenia un nen a la recambra, el seu altre nét, Bassià (Alexandre Sever), al qui previsorament va fer adoptar amb tots els ets i uts davant el Senat per Elagàbal i nomenar Cèsar el juny del 221 i a qui igualment va legitimar atribuint-ne la paternitat a l’emperador Caracal·la que, en aquest cas, hauria mantingut relacions adúlteres amb l’altra filla, Júlia Mamea.
Aviat, davant el favor que es va adonar que guanyava son cosí per part de soldats i senadors, el Nen intentaria retirar-li el títol que li donava dret a succeir-lo i a l’últim en va ordenar l’execució. Però els soldats van organitzar una rígida protecció d’Alexandre i van aconseguir arrencar-li a l’altre la promesa que li respectaria la vida. Més endavant, Elagàbal tornaria a tramar una conxorxa contra ell, i quan es va filtrar la notícia i els pretorians es van revoltar, el va convèncer d’anar junts al campament per mirar d’apaivagar els ànims. Però un cop allí s’adonaria que els ànims, amb les mares dels dos joves enfrontades i tirant benzina al foc, estaven més exaltats que mai, i va tractar de fugir. Van descobrir-lo quan, juntament amb sa mare, s’amagava a les latrines i abraçats tots dos els van apunyalar davant l’àvia Júlia que, dempeus, contemplaria amb calma el doble assassinat. Era l’11 de març del 222.
No cal dir que es va tallar el cap a les víctimes i, en un esclat de més violència de la normal, els seus cossos, nus, van ser de primer arrossegats pels carrers de Roma i, després, llançats al Tíber. I que els van seguir de seguida a l’altre barri, fets xixines pels soldats i la plebs, Hièrocles, els prefectes del pretori i el de la ciutat, i altres. Hi ha qui ha suggerit que entre aquests altres caldria comptar també Calixt I, teòricament el setzè bisbe de Roma, de qui les actes del martiri són falses, però sí que està acreditada la seva mort a garrotades en un avalot al barri del Trastevere, tot i que no és segur que s’esdevingués aquest mateix any 222 o el següent.
Un aclariment: que Calixt I fos bisbe de Roma no el fa pas papa. De papes, no se’n pot parlar amb propietat sinó del segle IV en endavant. L’Església d’Occident es governava encara, conforme al model de les sinagogues i com havia estat norma abans a tot arreu, per un grup d’ancians («Als ancians que presideixen la vostra comunitat i que són entre vosaltres», llegim a la Primera carta de Pere, segurament escrita per algú del seu cercle cap als anys 75-80). Després, a imitació del que s’havia esdevingut a Orient, es van nomenar els primers bisbes i aquests van anar afermant la seva autoritat sobre els ancians. De fet, perquè el bisbe romà comencés a tenir imperium sobre les diòcesis de parla llatina, caldria esperar al trasllat de la capital de l’Imperi a Constantinoble l’any 330, que deixaria Roma com a únic patriarcat a Occident, esdevenint el bisbe d’aquesta ciutat una rèplica de l’emperador.
Fos com fos, el Senat va condemnar Elagàbal a la damnatio memoriae i va prohibir, on s’és vist!, que cap dona tornés a ser present a les seves reunions; es va desterrar de Roma el culte al Sol Invicte i el pobre El-Gabal o símbol d’El-Gabal, és a dir, el pedrot, va ser deportat a la seva Èmesa d’origen.
