EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA BATALLA DE LEPANT

Lepant.  Detall del mosaic que representa la batalla de Lepant a la capella del Roser de Valls. Font: Wikimedia Commons

La batalla de Lepant, lliurada el 7 d’octubre de 1571, hauria de figurar al Llibre Guinness dels Rècords. En efecte, va ser el més gran combat naval fins aleshores i el més sagnant de tots els temps; a Lepant es va aplegar més del 75% dels vaixells disponibles a totes les flotes del món; va ser l’última gran confrontació de galeres de la Història i, també, l’última feta naval en què els catalans jugaríem un paper prou destacat.

La batalla, en què l’estol cristià, una coalició anomenada Lliga Santa, va derrotar el turc,[1] frenant-ne momentàniament l’expansió per la Mediterrànea, però convertint-se per contra en símbol durador del triomf de la creu sobre la mitja lluna, va tenir uns antecedents immediats. Vegem-los.

El 13 de setembre de 1569 l’Arsenal de Venècia, unes enormes drassanes que amb la seva capacitat de fabricar un vaixell al dia eren la clau del poder de la sereníssima república, havia cremat completament després que el polvorí hagués saltat pels aires i el foc s’hagués propagat als magatzems on s’assecava la fusta destinada a la construcció naval. Això va fer creure erròniament als seus enemics que Venècia havia deixat de ser una potència digna de consideració. Erròniament perquè si les pèrdues havien estat grans, se superarien aviat.

En qualsevol cas, a mitjan març de 1570, l’ancià Dux de Venècia, Pietro Loredano, va rebre un ambaixador especial del soldà turc, Selim II, conegut a Europa com a Selim el Borratxo, que solia delegar els assumptes d’estat en els seus ministres per concentrar-se en els plaers de l’harem i l’alcohol. Sense discussió ni negociació de cap mena, l’ambaixador li transmetria un ultimàtum: o lliuraven Xipre –aleshores possessió veneciana– al soldà, o hi hauria guerra. L’altre va rebutjar la proposta amb fredor: si l’illa era atacada, la defensarien. Fi de l’entrevista.

Ben aviat els turcs atacarien Xipre i el 26 de juliol posarien setge a Nicòsia amb unes tropes que superaven la guarnició veneciana en una proporció de deu a un. Venècia, mentre negociava en secret amb el Gran Visir turc Sokollu Mehmed una possible pau, demanava ajut a les potències cristianes, però de moment només el Papa Pius V va respondre la crida. Per ell, l’oposició al turc –un dels dos grans enemics aleshores de l’Església (l’altre eren els protestants, en especial els calvinistes)–, s’havia convertit en un deure religiós ineludible.

Pius V. El Greco. Font: Wikimedia Commons

Servint-se de les seves influències, el Papa aconseguirà convèncer Felip II de Castella, que mirava amb recel els venecians, de qui el separaven diferents interessos materials i polítics, perquè s’hi sumés, i finalment aquest destinarà a l’armada en formació l’esquadra de galeres de Sicília, capitanejada per Gianandrea Doria en el seu nom; una armada que un cop reunida en el port de l’illot de Suda, a l’entrada de la badia del mateix nom, al nord de Creta, sumarà més de 200 naus, incloent-hi les de subministrament.

Mentre Doria, Girolamo Zanne, que comandava la imponent flota veneciana, i Marcantonio Colonna, almirall de la petita flota pontifícia a qui s’havia atorgat el comandament suprem, discutien la forma de fer front a la situació, el 9 de setembre d’aquell any de 1570, després d'un setge de quaranta-set dies, els turcs conquerien Nicòsia. El 17, sense conèixer encara la notícia, i malgrat el poc interès de Doria en l’empresa, la flota aliada va salpar de Creta cap a l’est.

Ara bé, un cop assabentats de la caiguda de Nicòsia i atesa la possibilitat d’un canvi sobtat de temps a la Mediterrània (que s'esdevindria i es cobraria, a la tornada, quatre galeres espanyoles i unes quantes més de pontifícies, entre elles la de Colonna mateix), Doria va decidir per lliure el 5 d’octubre, potser amb instruccions secretes de Felip II a la butxaca, tornar a la seva base segura de Sicília, provocant amb això una crisi diplomàtica i l’anul·lació de l’aliança.

Davant el fracàs d’aquesta expedició, Pius V reunirà plenipotenciaris espanyols i venecians per tractar de redreçar la situació. Gràcies a l'obstinació del Papa, que no hi escatima esforços, el 24 de maig de l’any següent s’arriba a una solució de compromís i l’endemà es proclama solemnement a la basílica romana de Sant Pere la creació de la Lliga Santa, que formen els regnes de les Espanyes, els Estats Pontificis, Venècia, Gènova, Malta –regida pels hospitalers de Malta– i el ducat de Savoia.

Als països catòlics de la Mediterrània, tret de França, que no se sent concernida, la causa –declarada croada pel Papa–, de seguida esdevindria popular. A Catalunya i València, per exemple, es van celebrar actes religiosos, festes, processons, falles on el Gran Turc[2] era cremat... A casa nostra, hi vàrem abocar tots els recursos i totes les reserves de gent de mar.

El punt de reunió de la flota de combat de la Lliga Santa era el port de Messina, a l’estret del mateix nom que la separa d’Itàlia, i cap allà va salpar de Barcelona el 20 de juliol don Joan d’Àustria, després de resar a Montserrat,[3] en la flamant nau capitana La Real, acabada de construir a les nostres Drassanes (on avui se’n pot admirar una rèplica exacta).

Reproducció de La Real. Museu Marítim de Barcelona. Font: Wikimedia Commons

El 17 de setembre, ja reunides totes les esquadres, la concentració de naus que es va fer a la mar a la cerca de l’enemic era imponent: 204 galeres, 70 galiotes i fustes, 6 galiasses venecianes –grosses, feixugues i lentes però amb una gran potència de foc– i 26 galions. Quan Don Joan va rebre la notícia que l’estol turc es trobava a Lepant, va donar l’ordre que l’armada posés proa cap allà. Era el 30 de setembre.

No menys imponent, la flota turca, amb les seves 210 galeres, 63 galions i 64 fustes sota el comandament del gran almirall de la flota imperial Alí Paixà, gendre de Selim II, que estava reunida a l’ancoratge segur del golf de Lepant (Peloponès), a l’entrada del qual hi havia dos castells, un a cada banda, amb uns canons que la protegien, va salpar, seguint ordres del soldà, per buscar i atacar la flota enemiga, que tenien notícia que en algun punt de la mar navegava cap a ells.

Va ser cap a les set del matí quan les dues flotes van entrar en contacte visual, però l’infern es desencadenaria de dotze a quatre de la tarda. Així l’hauria de descriure l’historiador castellà Luis Cabrera de Córdoba:

La batalla de Lepant. c. 1600. Andrea Vicentino. Palau Ducal (Venècia)

"Mai es va veure una batalla tan confusa; travades les galeres una per una i dos o tres... L’aspecte era terrible pels crits dels turcs, pels trets, foc, fum; pels planys dels qui morien. El mar havia envoltat en sang el sepulcre de moltíssims cossos sense vida que movien les onades, alterades i escumejants de les topades de les galeres... Espantosa era la confusió, el temor, l’esperança, el furor, l’obstinació, tenacitat, coratge, ràbia, fúria; el llastimós morir dels amics, animar, ferir, prendre, cremar, llençar a l’aigua els caps, braços, cames, cossos, homes miserables, part sense ànima, part que exhalaven l’esperit, part greument ferits, rematant-los a trets els cristians. A d’altres que nedant s’arrambaven a les galeres per salvar la vida a costa de la seva llibertat, i aferrant-se als rems, timons, cordes, amb llastimoses veus demanaven misericòrdia, arravatats per la fúria de la victòria els tallaven les mans sense pietat, tret d’uns pocs en qui va tenir força la cobdícia, que va salvar alguns turcs.”

Estendard de La Lliga Santa. Font: Wikipedia Commons

Entre els compatriotes que combatien sota l’estendard de la Lliga Santa, amb el crucifix i els escuts d’armes dels aliats, trobem Lluís de Requesens, lloctinent del generalíssim i veritable dirigent dels estols, ja que el rei havia disposat que don Joan d’Àustria no pogués donar cap ordre sense el seu vistiplau exprés, i Joan de Cardona, del consell privat de don Joan, capità general de les galeres de Sicília. També els capitans Montserrat Guardiola –que comandava la galera Santiago, mort en la batalla–, Ramon d’Oms –anys a venir primer capità general de l’esquadra de galeres del Principat–, Ferran Sanoguera, N. Pujades, Narcís Ferrer, Francesc Falgueres, Enric Cardona, Dimes de Boixadors, Joan Seguer, Bernat Marimon, Alexandre i Joan de Torrelles, Miquel Serafí, Ramon de Caldes, Joan Camisó –la galera del qual va envestir la nau capitana turca i a qui s’atribueix la mort de l’almirall Alí Paixà, que va canviar el curs de la batalla–, Pere Reig, Guillem de Sant Climent i molts altres (no pas Miquel de Montcada, valencià, que va ser greument ferit i en una de les companyies del terç que es coneixia amb el seu nom, a bord de la galera Marquesa, anava un soldat novell anomenat Miguel de Cervantes).

A part dels trofeus de victòria que Joan d’Àustria es va reservar per a ell mateix, entre els quals destaca el casc d’acer amb cim cònic i filaments d’or embotits d’Alí Paixà; per a Felip II, l’enorme estendard verd de seda de la Meca amb el nom d’Al·là brodat en or 28.000 vegades i, per al Papa, l’estendard imperial de La Soldana, alguns dels més significatius van ser portats a Catalunya i res no fa tan evident com aquest fet la part que els catalans van prendre en la batalla.

Van anar a parar: a l’església de Sant Feliu de Guíxols, el pavelló de la galera La Soldana; a Montserrat (d’on desapareixeria arran de la Guerra del Francès), en ofrena, “la llàntia del rei moro”, fanal de la mateixa nau; a l’església del Palau Menor, de Barcelona, propietat llavors de la família del vicealmirall, el bastó de comandament de Requesens; al domicili guixolenc de Joan Camisó, la cadira i el dosser del generalíssim turc; al monestir barceloní de Santa Maria de Montsió, la priora del qual, Maria de Cardona, era germana de l’exgovernador de Catalunya (Pere de Cardona), la imatge de la Mare de Déu que anava a la popa de La Real i una gran flàmula de seda; a la Seu

Sant Crist de Lepant

barcelonina (capella del Santíssim), el Sant Crist que presidia La Real, talla de fusta coneguda amb el nom de Sant Crist de Lepant, l’especial flexió de les cames i el cos de la qual diu la llegenda que es deu a haver-se inclinat a la dreta per esquivar l’impacte d’un projectil enmig del combat.

Però no devia ser el Crist sinó la Mare de Déu del Roser (és a dir, del ‘rosari’), segons va declarar Pius V, que és de suposar que d’això en sabia un niu, qui hauria intervingut decisivament per donar la victòria als cristians, cosa per la qual aquest Papa, per commemorar-la, va instituir la festa de la Victòria el primer diumenge d’octubre, si bé dos anys després, el següent pontífex li va canviar el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, que ja se celebrava –i es continua fent– el 8 de maig amb el significat de roser ‘planta’, fins que el 1913, Pius X va fixar la festa del Roser –aquí ‘rosari’– el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. I per acabar, no fóra sobrer tenir present, per si mai participeu en una altra votació il·legal com la de l’1-O, que la Mare de Déu del Roser (‘rosari’) és la patrona de les batalles. 

    [1] Aquí no faig servir el terme turc en l’accepció de ‘nadiu o propi de Turquia’ sinó com a sinònim d’otomà ‘pertanyent a l’estat multiètnic governat per la dinastia d’Osman’. I és que convé saber que els “turcs” no eren tots turcs ni molt menys. Deixant de banda els casos ben coneguts dels geníssars, un cos militar d’elit format per joves majoritàriament cristians, i dels “renegats” --com el mateix corsari Uluj Ali (italianitzat Occhiali) l’Apòstata, un antic presoner calabrès ascendit a rei d’Alger, que va lluitar a Lepant i va aconseguir salvar-se i salvar 25 galeres i 20 galiotes–, més de trenta dels soldans otomans van ser fills de dones de l’harem i de la majoria, si no de totes, avui en diríem ucraïneses, búlgares, sèrbies, albaneses i, sobretot, gregues. Per això mateix és poc probable que algun d’ells nasqués fins i tot musulmà. 
   [2] ”Gran Turc”, una expressió molt utilitzada en la literatura europea a partir d’aquells anys per referir-se al soldà, era un títol que no hauria significat absolutament res a la cort otomana. 
    [3] A Epítome histórico del portentoso Santuario, y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, 1747, p. 332, Pere Serra i Postius afirma que poc abans de morir, Joan d’Àustria hauria expressat la seva intenció de retirar-se a Montserrat i transcriu, com a principal testimoniatge, una carta de la seva filla Anna d’Àustria, adreçada a l’aleshores abat del monestir, fra Antoni Jutge, en què exposa que son pare en “esse Santuario... dexó sepultado su corazon y vivos deseos de vivir en essa santa Casa, si la muerte no atajára esta santa obra...”

De com demanar un préstec bancari

    Com diu Sant Pau, “La fe és el fonament de les coses que s’esperen”, en aquest cas el préstec, però ella tota sola no garanteix un resultat satisfactori. Cal esforçar-se una mica per tal de presentar-nos al Banquer nets de cos i ment: recordem que ell pot satisfer la nostra necessitat en un minut, mentre que nosaltres, amb els nostres ingressos miserables, no ho haguéssim pogut fer en molts anys, potser mai de la vida. A part de tenir fe, qui busca obtenir un préstec ha de seguir aquestes instruccions: 1) Aconseguir una cita amb el Banquer. 2) Preparar-se. 3) Comportar-se de manera adequada en l’entrevista.

    Donant per solventat el primer punt, la preparació més recomanable per trobar el to exacte que emprarem en l’entrevista consisteix a fer sense defallir un dejuni absolut durant les quaranta hores prèvies a la cita, esforçant-nos durant aquest període a deixar de banda les nostres imperfeccions més sobresortints. El dia assenyalat, vestits de manera formal i sense estridències, desapareguts al fons de la butaca de la zona d’espera de l’entitat, però sempre camajunts, esperarem amb l’ajut d’una suau música ambiental que se’ns convidi a passar al despatx del Banquer. Aleshores...

    Aquí van unes indicacions generals sobre la manera de comportar-s’hi: per comptes de dir “jo”, cal dir “un servidor” i no respondre cap pregunta amb un “sí” o un “no” pelats. A més, per incomprensibles i avorrides que ens resultin les explicacions tècniques que ens doni, mai recorrerem a la grolleria d’exclamar: “Escolti, potser que vagi al gra!”, o “Valga’m Déu, que llarg!” I sobretot no demostrarem que hem de menester desesperadament aquells diners.

    En fi, si tenim béns que garanteixin el compliment de l’obligació de pagar, un historial de crèdits impecable i el Banquer està de filis aquell dia, hi ha moltes possibilitats que ens atorgui el préstec. En cas contrari, pensem que el sol fet que s’hagi dignat escoltar el nostre problema i les nostres expectatives ja és de per si un valuós regal.

De com adreçar-se als Funcionaris

    Atès el rang dels Servidors Públics ubicats rere els taulells de l’Administració i com que amb ells no solem tenir una positiva franquesa, no recorrerem mai al tuteig, cosa que suposaria una greu desatenció, i en demanar-los el que sigui ho farem en veu baixa però clara, en un estil respectuós però planer i sense especials preocupacions retòriques, dient: “Buenos días o buenas tardes. Dispense usted la libertad que me tomo al incomodarle en su áspera jornada pero, si no le sirve de excesiva molestia, haría el favor de indicarme..., de comprobar..., de acusar recibo...”

    Fóra faltar a les bones maneres fer servir amb el Funcionari que ens atén el dialecte català o la dubtosa LSC, argumentar en excés, plorar, fer tamborinar el peu contra el terra mentre mira de localitzar el paper que falta entre les estibes de papers de l’armari del fons, badallar ostensiblement mentre s’estudia els 26 missatges que acaba de rebre al mòbil, o rememora amb un company una de les jugades mestres del partit de futbol del dia abans... També, tan sols per guanyar temps, passar irresponsablement per alt l’ordre estricte que cal observar en la cua i pertorbar així l'harmonia pròpia d'aquelles dependències. Tot això és incompatible amb la consideració i les atencions que mereix el Funcionari.

EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA VENJANÇA CATALANA

Almogàvers. Pintura coetània. Museu d'Història de Catalunya

Nom amb què es coneix la guerra d’extermini duta a terme a Grècia pels almogàvers en represàlia per l’assassinat a traïció el 1305 del cabdill Roger de Flor (Rutger von Blum) i un centenar dels seus oficials.

Aquests almogàvers eren un cos de mercenaris majoritàriament catalans i aragonesos, gent sense ofici que no vivia sinó de les armes i que, organitzats en companyies d’infanteria lleugera, viatjaven amb la família al complet. Els caracteritzava un estil de vida espartà: estiu i hivern portaven casquet de ferro i un capmall o caputxa de malla; una gonella o camisa curta i, al damunt, una sobrevesta de pell prima; a les cames, pantalons ajustats i, del genoll al turmell, polaines de cuiro, amb avarques també de cuiro. Completaven l’equip un ganivet de combat, corretja i foguer a la cintura, dues ascones (llances curtes), i un sarró de pell a l’esquena en què duien pa i alguna vianda per a la jornada.

De braços plegats d’ençà de la pau de Caltabellota (1302) entre Carles II d'Anjou i Frederic II de Sicília, un dels fills de Pere el Gran que, després de governar l’illa en nom de son germà Jaume II, n’havia estat coronat rei, els almogàvers van ser contractats per l’emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, un cop acceptades les condicions que, amb el beneplàcit del rei Frederic, content de deslliurar-se’n, va demanar Roger de Flor: bones pagues per als seus guerrers (4 unces d’or al mes per als cavallers, i 1 per als homes a peu), casar-se amb una princesa de la dinastia regnant i ser nomenat megaduc.

Roger de Flor va arribar el setembre de 1303 a Constantinoble, l’actual Istanbul, al front d’una expedició naval, la Gran Companyia Catalana, oficialment Magna Societas Exercitus Catalanorum, formada per uns 4.000 almogàvers veterans de la campanya de Pere el Gran a Sicília, amb les seves famílies i 1.500 homes de cavall entre cavallers i escuders, a part dels galiots i la marineria. 

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble. Oli damunt llenç de José Moreno Carbonero, 1888. Font: wikipedia

Investit Roger de Flor com a megaduc, ja durant la seva festa de noces al palau de Blanquerna amb una neboda de l’emperador, Maria de Bulgària, a qui doblava l’edat amb escreix, l’enfrontament armat davant el palau mateix entre els mercaders genovesos residents a la ciutat –competidors comercials dels catalans–, i l’almogaveria, enfrontament sobre l’origen del qual hi ha diferents versions, però no sobre el seu desenllaç, la massacre d’uns 3.000 genovesos, va fer que l’emperador apressés els seus incòmodes convidats a marxar al front cagant llets.

Van passar doncs a l’Àsia Menor per combatre contra els turcs, als quals vencerien en batalles successives obligant-los a retrocedir fins a les muntanyes del Taure, on la Companyia va esclafar finalment els exèrcits que hi havien aplegat els emirats de la regió en la batalla de Kibistra. Amb això, Roger de Flor esdevenia amo i senyor de tota Anatòlia.

Cridats aleshores per Andrònic per tal que passessin a territori europeu per enfrontar-se al tsar búlgar, les tropes del qual havien envaït part dels dominis de l’imperi i acabaven de derrotar l’exèrcit que comandava son fill, el futur Miquel IX Paleòleg, a la batalla de Skafida, el 1304 els almogàvers van repassar el Bòsfor i els búlgars se’ls van rendir sense plantar batalla. I mentre Roger de Flor establia el quarter d’hivern del gruix de les seves tropes, incrementades en 300 cavallers i 1.000 almogàvers comandats pel noble aragonès Berenguer d’Entença, a Gal·lípoli, petita península de l’actual Turquia europea, l’emperador, esverat perquè els turcs atacaven de nou la ciutat de Filadèlfia, els va donar instruccions de tornar-se’n d’avui per demà a l’Àsia Menor.

Exasperat per aquesta manera d’obrar seguint el vent, Roger de Flor es va desplaçar a Constantinoble per exigir-li a Andrònic els sous que se’ls devien. Aquest, per pal·liar les desavinences, li va oferir la meitat del deute contret, nomenar-lo Cèsar i lliurar-li en feu tots els territoris conquerits. No cal dir que de seguida es van posar d’acord.

L’abril de 1305, abans de partir de nou a la lluita, Roger de Flor va ser cridat per Miquel Paleòleg a Adrianòpolis i el dia 4, al seu palau, en el transcurs d'un banquet, el va fer assassinar juntament amb gran part de la seva oficialitat, per mercenaris alans, aliats dels bizantins, mentre la matança s’estenia per sorpresa, a càrrec d’aquests, dels turcoples, mercenaris d’origen turc més o menys cristianitzats, i dels genovesos, a tots els catalans de la ciutat i d’arreu de l’imperi. 

Assassinat de Roger de Flor. Gravat del segle XIX

A la plaça forta de Gal·lípoli, assabentats els almogàvers de la traïció, passen a ganivet els naturals sense deixar-ne ni un per a llavor i l’exèrcit bizantí, que vivia com una insuportable humiliació els èxits militars d’aquella gent estrangera i les soldades que percebia, hi posa setge. Aleshores, en absència de Berenguer d’Entença, partit en vaixell a fer una ràtzia amb els seus homes i que serà capturat a traïció pels genovesos de tornada, els assetjats, dirigits per Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner –el futur autor de la Crònica–, envien missatgers a Constantinoble per buscar un acord i en saber que han estat esquarterats en viu pels bizantins, juren venjança, cremen les pròpies naus al port per deixar fora de l’equació la possible retirada i declaren amb totes les formalitats la guerra a l’imperi.

Deixant la protecció de les muralles i liderats per Rocafort, ataquen les tropes bizantines que els envolten i al capdavall les derroten; llavors formen la Companyia Catalana d’Orient i, enduts per una bogeria venjativa com la del tinent Calley i els seus homes a My Lai, multiplicada per mil, emprenen una guerra d’extermini contra la població civil, incloent-hi ancians, dones i nens, saquegen les costes del nord de la mar de Màrmara i del Bòsfor, i enfonsen els vaixells que hi troben; no deixen canya dreta a les províncies de Tràcia i Macedònia i, endinsant-se a Grècia, es dediquen a viure del pillatge deixant un rastre de mort i caos al seu darrere.

Al servei més endavant del franc Gautier V de Brienne, duc d’Atenes, enemic dels bizantins, conqueriran per a ell una colla de castells i, en negar-se aquest a pagar-los el preu acordat, li declaren la guerra enfrontant-se al seu exèrcit en la batalla del riu Cefís, a la plana de Beòcia (1311), resolta amb una aclaparadora victòria que els obrirà les portes del ducat i arran de la qual l'antiga acròpolis d’Atenes esdevindrà una ciutadella catalana al llarg de tot un segle. 

Acròpolis d'Atenes. S/a. Font: http://historiavibrant.cat/la-venjança-catalana/

 

 

EFEMÈRIDES NOSTRADES

EL DESAFIAMENT DE BORDEUS

L’1 de juny de 1283 va ser la data en què s’hauria d’haver celebrat un torneig destinat a canviar el curs de la història d'aquest racó de món, finalment frustrat.

En efecte, després de la revolta popular a Palerm contra l’ocupació francesa el dimarts de Pasqua de 1282, coneguda amb el nom de Vespres Sicilianes, i en el context de la conquesta de l’illa per part de Pere el Gran (Pere II de Catalunya-Aragó), casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, el germà del difunt rei francès Lluís IX el Sant, de qui només se’n conserva un dit a la catedral de Saint-Denis, Carles d'Anjou, que anys enrere havia mort el pare de Constança i li havia arrabassat el tron, i que arran de l’avanç de les tropes de Pere havia saltat a Calàbria, va aconseguir que el papa Martí IV, compatriota seu, denunciés el català per "robar-li" Sicília. I no sols això sinó, posats a fer, que l’excomuniqués i el desposseís (nominalment) dels seus regnes.

No prou satisfet, Carles, ressentit, va reptar el rei Pere a participar en una batalla entre cent cavallers del Regne de França i cent cavallers de la Corona d'Aragó (és a dir, catalans, valencians i aragonesos), en la qual es jugarien els regnes respectius. Se suposa que la idea era que Déu hauria de donar la victòria al bàndol més just. El nostre rei aleshores, fent seu el lema de la campanya de la Grossa de cap d’any (“Jo no passo, jo no passo”), va acceptar l’envit tot i que amb certes reserves quant al format de la topada.

Així, després d’anades i vingudes d’emissaris de l’un i l’altre, van acordar finalment fer allò que determinessin quaranta cavallers per cada banda. I el que van determinar va ser que el resultat depengués inapel·lablement d’un torneig cos a cos entre tots dos reis, sense que en fos obstacle pel que es veu que el dret canònic els haguera prohibit (sínode de Clermont, segon concili del Laterà...). La justa s’havia de celebrar l’1 de juny de 1283 a la vila de Bordeus, vassalla aleshores del regne d’Anglaterra i per tant neutral, i en presència del rei anglès, que hauria d’impedir qualsevol xoc fora del camp clos. 

Bordeus medieval. Dibuix de Jean-Claude Golvin

  

A Barcelona, mentre s’acostava la data de partir, Pere el Gran va enviar a Sicília la reina i els seus dos fills, a qui havia encomanat el govern de l'illa, i un bon dia va rebre el senescal de Bordeus, arribat expressament per informar-lo que el rei Felip III l’Ardit i Carles d’Anjou al front de 12.000 cavallers s’encaminaven a la vila i per pregar-li que no s’hi presentés, que el capturarien. Ben aviat, emprenyat com una mona però disposat a fer honor a la seva paraula, el rei, disfressat de criat del guia, un tractant de cavalls, bon coneixedor dels camins de França, i acompanyat a més per dos cavallers de confiança i un escuder, va sortir de Tarassona cap a la frontera.

Ja prop de Bordeus, es va tornar a entrevistar amb el senescal amic i el va convèncer que el fes entrar secretament a la vila. El dia que s’havia de celebrar el torneig, convençuts els francesos que el rei Pere no havia gosat venir i doncs totalment desprevinguts, ell es va empolainar i armar amb la llança de córrer puntes i muntant un cavall encobertat va entrar al camp, que va travessar d’una punta a l’altra tres vegades mentre feia aixecar acta notarial de la seva compareixença en compliment del compromís contret. Tot seguit, es va disfressar de nou i, amb l’ajut del senescal dels trons, va deixar la ciutat per emprendre de seguida el camí de tornada per territori anglès fins a Biscaia i, d’aquí, a casa: una excursioneta.